El desembre de 2013 es va organitzar a Barcelona un simposi anomenat “Espanya contra Catalunya: una mirada històrica 1714-2014”, celebrat en el marc del Tricentenari, i organitzat pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya (CHCC) -organisme depenent de Presidència de la Generalitat- i l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Amb una inversió milionària, propaganda a dojo i la presència de tots els vividors de la “història oficial del fangar separatista”, durant tres dies es va propagar la idea que des de feia tres-cents anys hi havia un conflicte armat entre “Espanya contra Catalunya”, incidint en la «repressió» institucional, militar, política i administrativa des del segle XVIII fins al XXI. El director del centre, Jaume Sobrequés, va explicar que el simposi: «Responia a una realitat objectiva. Són 300 anys d’animadversió d’Espanya contra Catalunya».

A Catalunya conviuen dues visions sobre Espanya, per una banda el discurs tronat, supremacista i separatista dels organitzadors del simposi de l´odi abans esmentat, i que beu de les aigües fecals de personatges com Rovira i Virgili, avui omnipresent en la política catalana, i per altra la visió hispanista d´historiadors de l´alçada d´en Vicens i Vives, i que avui ha estat foragitada del relat històric del pensament únic i políticament correcte. Rovira, precursor del separatisme avui majoritari dins del vell nacionalisme, tenia una llarga experiència com a autor de llibres d’història concebuts com a instruments de propaganda política, en els quals feia encaixar els fets passats amb els seus desitjos polítics i lamentava profundament la participació dels catalans en les guerres de la Convenció, de la Independència o carlistes i, retroactivament avergonyit, els va acusar d’haver caigut en un estat de degeneració nacional.

El fet es que un sectari fanàtic com Rovira sigui considerat avui figura nacional i fins tingui una universitat al seu nom, explica moltes coses de la Catalunya actual. Els nens son adoctrinats i la secessió de Catalunya gravita sobre el discurs i el relat de Rovira i Virgili. El 28 d’octubre de 1990 “El Periódico de Catalunya” va publicar un document intern de CiU en què es desenvolupava minuciosament el programa de nacionalització impulsat pel Govern de Pujol per aconseguir el control de les aules i els mitjans de comunicació. Entre moltes altres mesures dignes del més depurat dels Estats totalitaris, es trobava la de «editar i emprar llibres de text adequats sobre la Història, Geografia, etc., de Catalunya i dels Països Catalans. Establir acords amb editorials per a la seva elaboració i difusió, amb subvencions si cal». Subratllem els dos conceptes claus: adequats i subvencions. No ha canviat res, lamentablement, des de les urgències adoctrinadores dels nacionalistes dels anys 30 fins a la guerra contra la història dels actuals. El relat separatista ha triomfat.


I dins d’aquest relat de bons i dolents, el RCD Espanyol es sempre al cantó dels dolents. Dels fatxes, dels perdedors, dels opressors, dels quintacolumnistes, dels traïdors a la pàtria. Però el cert es que els seguidors pericos varen viure una persecució política descarnada en mans dels separatistes, i molt especialment de les forces de xoc d´estat català -grup integrat dins d´ERC-. En total, durant la guerra civil espanyola varen morir 63 socis del “RDC Espanyol”, tots ells dins del anomenat “bàndol nacional”, i que representava un 10{e6a4d225a85de776029f7b6d742fa442d6a6af4d82e389c0d7351d08a5664094} dels socis periquitos amb carnet el 1936. Amb diferència fou, la massa social blanc-i-blava, la més perseguida de tots els clubs esportius espanyols. Curiosament els barcelonistes parlen de la persecució patida durant el franquisme (falsedat que explicarem abastament) i del seu president màrtir, en Suñol, però fou afusellat (tristament) per exercir de comissari polític a Madrid i amb l´afegitó que els seus botxins desconeixien la seva posició de màxim representant de la institució blaugrana.

Hem recopilat una petita història amb els noms d´uns quants dels pericos que varen perdre la vida durant l´infaust període de guerra. Aquest es el breu llistat:

Àngel Ponz i Junyent (Barcelona 1883-1936). Futbolista,  jugava de davanter i destacava per la seva gran velocitat. Va ser un dels integrants de l’equip fundacional del RCD Espanyol, aleshores ‘Sociedad Española de Foot-ball’, l’any 1900. Va desenvolupar tot la seva carrera esportiva al club català, amb el qual va aconseguir l’honor d’anotar el primer gol de la història de la Copa de la Coronació, nom amb el qual es va disputar el primer campionat de futbol de nivell estatal. A més també té l’honor de ser el primer futbolista en anotar un gol en un derbi barceloní entre el RCD Espanyol i el FC Barcelona. Fou assassinat per milicians republicans d´Estat català

Damià Cañellas i Ginestà. (Barcelona 1900-1936). Directiu del “Real Club Deportiu Espanyol de Barcelona” i secretari general del club. Fou segrestat a Sarrià per milicians anarquistes i mort per la seva condició de germà d´una religiosa.

Ferran Lizcano de la Rosa (Barcelona 1900-1936). Militar i oficial català,  cap dels mossos d´esquadra desprès del 6 d´Octubre de 1934, fou afusellat al Castell de Montjuic el 26 d´agost del 36, va guanyar la “Laureada” en la seva lluita contra Abdelkrim.

Carles Muntadas i Salvado-Prim. (Reus XX– Front d´Aragó 1937), enginyer industrial. Aviador, noble i militar. Duc de Castillejos, i descendent del General Prim, dirigent del “Aero Club Catalunya”. Va fugir de Catalunya a l´inici de la guerra civil i lluità com Alferes en el bàndol franquista. El seu avió fou abatut en el front d´Aragó el setembre de 1937.

Xavier Garriga-Nogués i Planas (Barcelona XIX- Santuari del Colell 1939), financer i propietari de la “Banca Garriga-Nogués”, un dels bancs més antics i amb solera de Catalunya, detingut a l’inici de la guerra civil pels milicians i afusellat al Santuari del Colell el febrer de 1939.

Esteve de la Riba i Galobart (Barcelona 1912- Ebre 1938), estudiant universitari i alferes provisional del “Terç de Requetès del Alcazar” caigut el 5 de setembre del 38.

Enric Ponz i Junyent (Reus 1894- Barcelona 1936), empleat de telefònica i sindicalista del “Sindicat Lliure”. Assassinat per milicians.

Matíes Colmenares i Errea (Estella 1879- Cerdanyola 1937), arquitecte i President del “Comitè d´àrbitres”, fou jugador del “Pamplona FC”. Assassinat per milicians.

Marià Poblador i Álvarez (Barcelona 1904- 1936), advocat i membre de la “Cinquena Columna” del grup “Todos”. Afusellat per ordre signada per Companys.

 

Joaquim Amigó de Bonet (Barcelona 1911- Camp de la Bota 1936), oficial d´artilleria. Afusellat per ordre signada per Companys.

Josep Jurado i Estudillo (Barcelona 1918-1938), estudiant i membre de la “Cinquena Columna”. Afusellat per ordre signada per Companys.

Carles del Castillo i Yurrita (Barcelona 1900-1936), advocat. Assassinat per milicians.

Santiago Martín Busitil i Arquillès (Barcelona 1901- Ahedo de las Pueblas 1937), Empresari i propietari dels “Magatzems Busutil de Barcelona” , capità de les milícies i primer cap de la centúria catalana “Verge de Montserrat”.

Francesc Verdugo i Sanmartí (Barcelona 1904-1936), oficial d´artilleria i d´aviació. Va donar la primera volta aèria a Espanya el 1935, detingut pels milicians fou afusellat al Castell de Montjuic. Afusellat per ordre signada per Companys.

Xavier Girona i Fernàndez-Maqueira (Barcelona XIX- 1936), president de la “Unió Sportiva Poble Sec”, genet del “Real Club de Polo de Barcelona”, caçador i directiu de la “Real Asociación de Cazadores”, membre de la “Unión Patriótica Casa Antúnez” i regidor de l´ajuntament de Barcelona, assassinat milicians.

Francisco Franco Cuadras (Barcelona XIX-1936), coronel d´artilleria i dirigent del “Círculo Ecuestre de Barcelona”. Afusellat per ordre signada per Companys.

Tomàs Santos de Lamadrid i Salvadó-Prim (Barcelona 1915- Amorebieta 1937), estudiant universitari , va fugir de Catalunya i fou oficial del “Tercio de Requetés de Nuestra Señora del Camino” i va morir el 11 de Maig de 1937).

Carles de las Heras i Crespo (General de Brigada a la reserva). Afusellat per ordre signada per Companys.

Francesc Udaeta i París (Catalunya XX-1936). Genet i Militar. Capità del Regiment de caçadors de Barcelona i reconegut genet de l´hipòdrom de Barcelona, jugador del “Real Polo Jockey Club de Barcelona”. Detingut a l´inici de la guerra civil per elements anarquistes, aconseguí que els seus botxins fossin morts per altres anarquistes durant l´intent de fer-se escàpol en la que ell també fou metrallat fins morir.

Enric Udaeta i París (Barcelona XX-1936). Saltador de obstacles d´hípica i oficial de l´exèrcit. Afusellat per ordre signada per Companys.

Enric López i Belda (Barcelona 1901-1936), capità d´infanteria i jutge militar. Afusellat per ordre signada per Companys.

Antoni López i Sert. (Barcelona 1910- Terol 1938). Noble, jugador del “Rugby Club Universitario” i aviador. Oficial de complement. Marquès de Lamadrid. Era un dels protagonistes de la vida social de Barcelona poc abans de la guerra civil. Va fugir de Catalunya i s´allistà en la esquadrilla aèria de García Morató, destacant en els combats aeris en el front d´Aragó, on va morir en combat com a Tinent d´Aviació.

Àngel Lapeña i Martínez (Barcelona XIX-1936). Empresari i propietari de la “Impremta La Sudamericana”, el 1931 fou detingut per ordre directe del criminal Companys, era membre de la “Unió Patriótica” fou assassinat el 3 de setembre de 1936 a la carretera de l´Arrabassada.

Joan Agut i Rubio (Torà 1891- 1936). Assassinat per milicians.

Alberto Olano Barandiarán (Barcelona 1905-1937), fill menor del comte de Fígols, industrial i militant monàrquic. Assassinat per milicians

Pere Pérez i Cornet (Barcelona 1905-1936), advocat. Assassinat per milicians

Miquel Peiró i Victorí (Aiguafreda 1887- L´Hospitalet de Llobregat 1936),  directiu de la fàbrica “Santa Tecla” i seglar dominic, fou assassinat per treballadors anarquistes el juliol del 36. També foren assassinats el seu germà Ramon Peiró i Victorí i el seu fill Josep Peiró i Ribas, el seu fill altre Domingo Peiró i Ribas, fou el fundador del “Hospitalet Club de Futbol”.

Guillem Oliveras de la Riva. (Barcelona 1905- 1938). Esportista, regatista, ciclista i pilot de bòlids. Corria amb un “Bugatti” i era un dels esportistes més complets i reconeguts d´Espanya. La seva família estava íntimament relacionada amb el mon esportiu i associatiu de Catalunya, i el seu pare era el president de “Barcelona Lawn Tennis Club”, “Sportverein Barcelona”, “Salud Sport Club”, “Polo Club de Barcelona”, “Sportsmen’s Club” i el “Lawn Tennis Club”. Militant de la “Dreta Catalana” i directiu de la “Penya Rhin”, fou detingut per la policia política de la Generalitat el 18 d´Agost de 1936, tal i com recollien “La Vanguardia”: “Por agentes de Policía fueron detenidos Joaquín de Sentmenat Sarriera, Guillermo Oliveras de la Riva, Guillermo Benavent Canet, Ismael Márquez Cubero y Lorenzo Matos Julia, acusados de ser elementos fascistas y posibles complicados en los pasados sucesos”. Va fugir de Catalunya fent-se escàpol i s’incorporà com oficial a l´exèrcit franquista, sent Tinent de Carros de Combat. Va morir al front de l´Ebre el 1938. La seva família ha estat molt vinculada al món del hoquei sobre rodes, i el seu familiar Victorià Oliveras de la Riva va fundar el “Club Patí Voltregà”. Familiars seus foren directius de l´Espanyol i jugadors de diferents categories.

Menció especial mereix el gran porter Ricard Zamora i Martínez (Barcelona 1901-1978), considerat el millor porter de la història d´Espanya i conegut com “El Divino”. Començà a practicar el futbol a la segona dècada del segle XX a l’Universitari SC. El 1916, amb només 16 anys fitxà per l’Espanyol, club on esdevindrà un dels seus majors mites de la història. El 1919, després de desavinences amb els directius del club, fitxà pel Futbol Club Barcelona, club amb el que guanyà dues Copes d’Espanya i tres Campionats de Catalunya. Tres anys més tard retornà a l’Espanyol després d’una espectacular oferta de 25.000 pessetes de fitxa i un sou mensual de 5.000 pessetes, rècord del moment. Com a blanc-i-blau guanyà una Copa d’Espanya i dos Campionats de Catalunya, competició en la que foren mítics els enfrontaments amb l’altre gran estrella del futbol català del moment, Josep Samitier. El 1930 va ser traspassat al Reial Madrid per la xifra rècord de 100.000 pessetes, club amb el que guanyà dues Lligues i dues Copes. Es retirà del futbol l’any 1936. A nivell de seleccions, disputà nombrosos partits amb la selecció catalana de futbol, jugant dos d’aquests partits contra Espanya. Fou, a més, 46 cops internacional amb l’espanyola (fou rècord en el seu moment, mantenint-lo durant 38 anys), destacant la seva participació als Jocs Olímpics de 1920 a Anvers on guanyà la medalla d’argent. També participà als Jocs Olímpics de 1924 de París i a la Copa del Món d’Itàlia 1934. El darrer partit amb Espanya el disputà l’any 1934 a Montjuïc. Home d´ideologia dretana (col·laborava amb el diari catòlic i dretà “Ya”), el dia 21 de Juny de 1936 en un homenatge que li dediquen, va acabar el seu discurs amb un contundent “Visca Espanya¡¡”, un periodista d´esquerres li recriminà que no digués “Visca la República¡¡”, fet que Zamora es negà a fer, per això fou detingut als inicis de la guerra civil per milicians d´esquerra, però gràcies a les gestions de l´ambaixada Argentina fou posat en llibertat i ràpidament va fugir, retornant acabada la guerra a Espanya.

Espanya és una comunitat de gent que ha fet un llarg camí durant molts segles. Ens va lligar a la terra la raó grega, ens va organitzar l’estat romà, ens va projectar a l’etern la religió cristiana, ens temperament la sang goda, i així disposats se’ns va cridar espanyols. Vam demostrar que el millor surt d’unir la diversitat en un gran propòsit. La nostra aventura junts, amb els errors de tota obra humana, va canviar el món per a bé. Quan al segle XVIII vam perdre la confiança en la nostra paraula i les ganes de dir-la al món vam començar a barallar-nos entre nosaltres, empesos per les naixents ideologies inventades, com deia D’Ors, “per avorrits segundons envejosos de l’hereu». El mateix va succeir a tot Europa, i els segles XIX i XX van ser interminables anys de guerra civil que van culminar en 2 paoroses guerres mundials.

El nacionalisme, una ideologia de ressentiment, va ser responsable de les dues guerres que van devastar Europa i va atiar els enfrontaments espanyols. No va arrelar el nacionalisme a Espanya, excepte en les regions que més temps van lluitar contra les ideologies modernes, on alguns ideòlegs el van utilitzar com a eina per canalitzar els seus complexos i comprendre els canvis de la Modernitat. Van tenir èxit, i avui la política espanyola encara està tancada en els conceptes ordits pel nacionalisme per aconseguir els seus objectius

El RCD Espanyol, es un club de futbol estigmatitzat pel nacionalisme. Davant les falsedats i manipulacions, els pericos han d´explicar la veritat. La memòria històrica blanc-i-blava.

        Funeral culé de los Caídos por España

JOSEP RAMÓN BOSCH

Empresari i historiador 

Comentarios

Comentarios

3 COMENTARIOS

  1. Real y auténtico , un gran artículo, por fin un poco de gente sensata , que explica las cosas como fueron y no como intentan vender que fueron, sin complejos.
    Orgullosos de ser pericos y españolistas con todo lo que ello significa.

DEJA UNA RESPUESTA

Escribe tu comentario
Nombre