Avui en una nova entrega de la secció ‘Pericos pel Món’ portem el testimoni de Ricard Masip, un perico barcelonès amb descendència tarragonina que actualment viu a Alemanya. Coneguem-lo una mica més.

El Ricard Masip és un perico que des de fa cinc anys està instal·lat en aquest país  europeu a causa de la seva feina. Ell és programador en una empresa alemanya que treballa pel sector automobilístic conjuntament amb empreses com Audi, Volkswagen o Mercedes. De fet, gràcies a la seva feina ha pogut viure a diferents punts d’aquest país. El primer any el va passar al nord d’Alemanya, a prop de Bremen i els quatre següents fins avui en dia, viu a Ingolstadt a Baviera.

Allà l’acompanyen la seva dona i els seus tres fills, que tal com ens ha explicat ell “són pericos, ho tenen molt interioritzat i ho defensen a capa i espasa”.  Tot i que també ha explicat que “és difícil des d’aquí, perquè no podem anar a l’estadi cada quinze dies i no puc repetir el que va fer el meu pare amb mi”. Els partits a l’estadi que va viure amb el seu pare i després amb el seu millor amic, els recorda amb molt de carinyo i sobretot el moment d’escoltar l’himne, que encara el fa esborronar.

Tot i estar a molts quilòmetres del seu equip i no poder anar a veure a l’Espanyol sovint, ell segueix renovant el seu carnet de FAN RCDE.

Anna Casas.- Barcelonès i amb arrels tarragonines ara vius a Alemanya. Què et va portar a desplaçar-te fora de Catalunya?

Ricard Masip.- Va ser per qüestió de feina. En principi vam anar al Nord d’Alemanya, Leer (Ostfriesland), poble encantador i acollidor. Teníem planejat un màxim d’estada de tres anys i tornar cap a Barcelona. Però va sortir un altre projecte al sud, a prop de Munich i donat que els nens s‘havien adaptat de meravella i que nosaltres, com a pares, veiem que era una oportunitat per a ells, vam decidir allargar la nostra estada amb data indefinida.

A.C.- Mare culé i pare perico, què et va fer decidir pel blau i el blanc?

R.M.- No recordo que fos una decisió. Senzillament, veia la passió del meu pare i això s‘em va ficar sense asseventar-me’n a la sang des de el primer partit que vaig anar a Sarrià.

Jo recordo de petit al col·legi, que la majoria eren del Barca o del Madrid, i per què? Perquè guanyaven, però no per un sentiment cap al Club. Semblava que era una qüestió per ser acceptat entre els amics. En canvi, ser perico és per l’amor a un club, perquè t’agrada guanyar també, però per davant de tot hi ha una altra cosa: la fidelitat a uns colors, independentment d’on sigui.

He de dir també que la meva mare, tot i ser culé, simpatitza molt amb l’Espanyol i desitja les seves victòries, possiblement és perquè sap que la victòria de  l’Espanyol em farà feliç.

A.C.-Què és per tu l’Espanyol i el fet de ser perico?

R.M.- Ser de l’Espanyol és com la vida real, una família de classe humil, que ha de treballar fort per poder arribar a final de mes. I que de tant en tant, tenen el luxe de poder fer unes mega-vacances, fruit de la feina realitzada. Les vacances serien jugar a Europa, guanyar una Copa del Rei…etc És una lluita continua, mantenir-te sempre amb el cap a dalt, inclús quan a vegades les circumstàncies no són les millors.

Em sento orgullós de ser perico, crec que això també ens condiciona amb el nostre caràcter: humilitat i feina.

A.C.-Com segueixes l’actualitat perica i el desenvolupament de les temporades?

R.M.- Doncs a través d’Internet. Per sort amb aquesta eina és fàcil seguir l’evolució de l’equip, llegir la premsa, escoltar el programes de ràdio i veure els partits.

A.C.-Tot i viure a molts quilòmetres de Catalunya i del RCDE Stadium, continues sent soci del club.

R.M.- Si, vaig canviar a la modalitat FAN Soci, tot i que no puc anar mai a l’estadi, però no volia perdre el meu número de Soci i volia seguir contribuint. Tot i que és d’una manera mínima amb l’Espanyol. De fet, l’últim partit que vaig viure va ser amb Galca a la banqueta i contra les Palmes, i vaig anar amb una gran família Perica de la PBB de Martorell (la Cristina, el seu marit i les seves filles).

Ricard Masip lluint la blanc-i-blava
A.C.-Tens amics o coneguts que comparteixin la teva afició per l’Espanyol?

R.M.- De familiars tinc el meu pare i ara els meus fills. I també tinc algun amic però és complicat. Jo sempre recordo quan anava el col·legi, que quan jugàvem al pati a futbol, era l’únic perico de tots els nens. El més curiós era que no entenia la raó perquè no hi havia més amics com jo, amb la grandesa que té ser perico.

A.C.- Qui és o ha sigut el teu heroi blanc-i-blau?

R.M.- Doncs he passat per molts, recordo a Gabino (que va fer una gran temporada amb l’equip a Segona Divisió) o Wuttke, quina classe tenia xutant faltes! També recordo amb carinyo a Pizo Gomez (va estar només mitja temporada amb nosaltres) o Francisco, elegància total al mig camp. Afegiria a  Iván de la Peña, que on ficava l’ull, ficava la pilota. Però és una llàstima que s’hagi desvinculat tant del club, que és on més continuïtat ha tingut com a futbolista. Per mi un altre dels grans és Pochettino. Luis Garcia, tot sentiment i coratge, ell quan es retiri, ha de tornar si o si, m’encanta la seva claredat; ells ens representa.  No em puc deixar al gran Raúl Tamudo, una llegenda que trigarem anys a tenir un igual.

A.C.- Quin és el moment de la història perica que recordes amb més carinyo?

R.M.- En tinc molts gravats. Per exemple, recordo amb molt de carinyo quan anava amb el meu avi i el meu pare a Sàrria, i després a l’Olímpic amb el meu millor amic. Eren moments en els quals parlaves del dia a dia. Recordo també que cada vegada que escoltava l’himne, m’emocionava com el primer dia.

Un dels moments més màgics va ser a la final de Madrid, on vaig anar amb el meu pare i el meu millor amic. Viure allò va ser un regal.

A.C.- Des de la llunyania, com has vist en tots aquests anys l’evolució del club en tots els àmbits i com valores la situació actual de l’Espanyol?

R.M.- Sincerament són sentiments contraposats. Sempre he estat en contra del capital estranger perquè dubto molt de l’amor cap al nostre club. D’altra banda, així és el futbol actual i ja està succeint a tots els nivells de clubs (Paris Sant Germain, Manchester City, Chelsea, Milà…). Per una altra banda, la situació econòmica del club era un desastre i estàvem abocats al fracàs i ara, sembla que aquest aspecte està salvat.

A.C.- Quines sensacions tens respecte al joc de Rubi aquestes primeres jornades i com creus que evolucionarà.

R.M.- Sens dubte ens ha tornat als orígens. Un home de la casa, fidel al Club i que desprèn positivisme. M’encanten els seus missatges i la seva forma d’entendre el futbol. M’encantaria que tingués èxits, seran els seus i els nostres evidentment. Però per una altra banda, som una afició que a vegades tenim poca paciència amb la gent de la casa i si els resultats no acompanyen, … ho tindrà difícil. De fet, hem viscut casos molt semblants i la paciència ha sigut mínima comparant amb altres entrenadors.

A.C.- Ets simpatitzant d’algun equip alemany?

R.M.- Quan vaig viure al Nord, vaig anar algun partit del Werder Bremen i vaig tenir la possibilitat de viure el “derbi del nord” contra l’Hamburg. Va ser espectacular l’ambient de la ciutat. Personalment, el Bremen em recordava molt a l’Espanyol. Hi havia un ambient molt familiar a l’estadi i simpatitzo bastant amb ells. És un equip que pateix molt per poder conviure entre els grans actualment. Tot i que el Bremen en el passat va ser un equip dels grans a Alemanya.

A.C.- Com es viu el futbol a Alemanya a diferència de com el vivim aquí?

R.M.- Els jugadors tenen molt de respecte cap als aficionats. Els veus que hi ha molta comunicació entre aficionats i jugadors: se saluden després d’escalfar, quan acaba el partit es dirigeixen a la zona on es troben els aficionats més “cridaners” i si és com a visitant també. Això ho fan tant si guanyen com si perden. A vegades veus imatges de jugadors davant d’ells, escoltant com els aficionats recriminen la seva entrega. Entenen que un club sense l’afició, no és res. Normalment, els estadis estan sempre plens, les entrades són més econòmiques i la sorpresa agradable de poder beure cervesa a l’estadi és un goig. Per una altra banda, a la feina no es parla molt de futbol tot i que són molt futbolers, no hi ha tantes tertúlies futbolístiques.

A.C.- En termes més generals, quines diferències culturals i socials creus que existeixen entre ambdós països?

R.M.- Jo puc parlar per la nostra experiència en els 2 llocs on hem viscut aquí Alemanya hi ha molt de respecte a tot. Aquí és molt normal anar a un centre comercial i veure un cotxe aparcat amb el sostre descobert (el conductor/a de compres tranquil·lament…) i ningú tocar res. Quasi no hi ha criminalitat i parlem d’una ciutat Ingolstadt, d’uns 130000 habitants.

En l’àmbit laboral, la sinceritat en el que es mou tot. El que més pot molestar són les mentides. Si hi ha algun problema, els departaments implicats donen suport per trobar una solució; no per senyalar culpables.  És molt fàcil treballar d’una manera còmode.

A.C.- Què és el que més trobes a faltar de la teva terra?

R.M.- La família. Nosaltres ens reuníem un dia al mes a Alcover a casa dels meus tiets, i passàvem el dia junts. Trobes a faltar aquests moments. Els amics, trobar-te amb ells i fer petar la xerrada i compartir riures. I també, anar a l’estadi de l’Espanyol. Això es trobar molt a faltar, aniria 1000 vegades i 1000 vegades tindria aquella coseta a la panxa d’ il·lusió . El meu somni era anar amb els meus fills, com va fer el meu pare amb mi. Tot i això, he de dir que el sentiment perico continua una generació més i aquesta és una de les millors herències que es pot deixar.

La família Masip lluint els colors pericos
A.C.- Moltes gràcies Ricard, ha sigut un plaer xerrar amb tu!

R.M.- Moltes gràcies!


Comentarios

Comentarios

DEJA UNA RESPUESTA

Escribe tu comentario
Nombre