Fa uns dies en Germán Ciscar va jurar el seu càrrec al nou ajuntament d’Amposta. En Germán pertany a un partit localista (Som Amposta) i va aconseguir el seu “escó”, per entendre’ns (segona força al municipi amb més d’un miler de vots i un 11% dels sufragis). I ho va fer, no és cap conya, pel RCDE. Va dir, “Sóc perico i juro perquè enguany l’ Español sia campió a Europa”. Sense dubte, en Germán és un perico d’allò més animós i optimista, d’aquells que somien amb la tercera final de la UEFA i, ara sí, amb la desitjada victòria.

Recordo, de fa una pila d’anys ençà, nombroses escenes de solemnes juraments. Aquells senyors de l’UCD a la Transició, d’aire greu, tibats com si s’haguessin empassat un paraigües, tots ells amb ulleres de pasta i jurant molt seriosos posant la ma al damunt d’una Bíblia. Allà estava el president Suárez: “Juro por mi conciencia y honor…”. Després va venir allò de “puedo prometer y prometo”. Vam veure a la tele un munt de juraments: les corts constituents, els primers alcaldes de la democràcia, parlaments regionals, etcètera. Aleshores el jurament del càrrec i el fet de la representació ciutadana eren coses de molta volada, i el protocol molt més estricte i cerimoniós que no pas ara. El jurament d’un càrrec pertanyia a l’àmbit de la litúrgia pública del civisme, com fou, diguem-ne, la dignitat del “cursus honorum” al temps clàssics dels romans… “o tempora, o mores”.

Ara tot s’ha trivialitzat força, vatua el món, i ens cauen al damunt juraments a tort i dret… tant se val jurar per “la gloria de mi madre” (ho fem els que som chiquitistes, és a dir, fans d’en Chiquito de la Calzada, que ara és al cel dient acudits per mirar d’entretenir l’eternitat a d’altres angelets), per “Snoopy” (que deien els nois -i noies, és clar- de casa bé), per “les barbes del profeta” (els musulmans), per “el bigotis de Plekszy-Gladz” (que juren els borduris -i bordùries- a “L’Afer Tornassol”, una de les millors aventures de Tintín, heroi de capçalera d’un munt de gent de la meua generació)… però també per la República, clar que no sabem del cert si ens parlen de la tercera espanyola, de la primera a Waterloo, o potser de “la república independent de casa seva” promoguda per uns grans magatzems, o com molt sovint sentim ara per “els presos polítics”… havent entès tothom que aquest jurament, justa la fusta, es fa en honor dels veritables presos polítics que son a aquest món, és a dir, els opositors a la dictadura a Veneçuela, a Corea del Nord, o d’aquell marrec d’11 anys que les autoritats saudites volen clavar a la creu i esquarterar després el seu cos per no sabem bé quina collonada contra la Sharia.


No tots els juraments, però, tenen la mateixa qualitat estètica. N’hi ha de millors i pitjors, ves per on. Tenim al forn dos exemples, la nit i el dia, que cap persona amb un xic de seny no gosarà de rebatre (links més avall). Un és de l’ Ambra Angiolini, un àngel de Deu. La noia jura, canta i balla gràcies a l’ embranzida d’una bufada divina. A l’altre tenim dos babaus XXL: García Escudero, president del Senat, i en Robert Mashir, senador d’ ERC a la passada legislatura. Una parella d’estaquirots fent el més gran ridícul mai vist als catàlegs dels juraments. El senador escup un nyap de jurament i l’altre, en comptes de suspendre temporalment la seva pífia d’ acatament… doncs al damunt dóna el vistiplau i li estreny la ma: “ja és vostè senador”. Patètic. I avui ens sobta que Calígula anomenés cònsol a Incitatus, el seu cavall més estimat. Mirin-s’ho, si us plau: n’hi ha per a llogar cadires.

https://www.abc.es/espana/abci-robert-masih-nahar-sustituye-5314699763001

-20170207015002_video.html

Acostumats a rebre dels polítics pota negra del règim culé tot tipus d’insults i humiliacions, com ara del senyor Trias, alcalde que fóra de Barcelona (“tenir un gendre de l’ Español seria una desgràcia”), o els grans plans que va dissenyar per a nosaltres l’ Aecorn-Cup a Cornellà, com vàrem dir a l’anterior “palote”, el jurament d’en Germán Ciscar ha estat un balsàmic parèntesi en mig de tanta rancúnia envers el nostre club. A dir veritat, més que d’un jurament “in stricto sensu”, es tracta de l’expressió d’un desig que la resta de pericos compartim de tot cor. Si visqués a Amposta, ja sabria a qui votar… i sense tapar-me els nassos. Gràcies, Germán… i que el teu jurament-desig esdevingui realitat.

Javier Toledano Ventosa

Perico de Los Palotes

Peñista en Doctor Gert

Comentarios

Comentarios

2 COMENTARIOS

  1. justa la fusta, perico…hay juramentos para todos los gustos… un par de ejemplos más: “por tutatis”, así juran los galos de la aldea de asterix y obelix… y “por los clavos de cristo”… recuerdo el juramento del que habla en el senado, una chufla y una tomadura de pelo, pero nada que nos sorprenda… y el video de esa criatura, una maravilla… la belleza no es sólo un don, también es una virtud… ¡que dios la bendiga!

DEJA UNA RESPUESTA

Escribe tu comentario
Nombre