Res m’agradaria més que lo “palote” d’avui arribés en Àlex Granell, capità del Girona FC (de la ciutat de Girona, és clar, i de “Gerona” si parlem o escrivim en espanyol).

Fou al febrer que el Girona va guanyar al Real Madrid al Bernabeu per 1 a 2. Un triomf força meritori. La veritat es que el Madrid d’enguany ha perdut amb qualsevol, fora de nosaltres, que vam perdre a casa seva i a la nostra per un esfereïdor 2 a 4 amb un Benzemá revifat i en modus “killer”. Qui ho havia de dir, amb el bunyol de campionat que han fet els blancs.

La qüestió és que en Àlex Granell va dedicar la victòria als anomenats “presos (i presses) polítics (i polítiques)”. Per entendre’ns, als polítics presos que ara són jutjats al Tribunal Suprem i resten a presó donat l’alt risc de fugida, sia el cas d’en Carles Fuigdemont, amagat a un “mas” llogat a Waterloo amb calerons de tots els catalans. Diuen que Fuigdemont té por que l’emmetzinin Mortadelo i Filemón, a sou del CNI, i per això, i d’altres entremaliadures un xic estrafolàries, rep dels seus partidaris més taral•lirots el malnom de “Maniac Mansion”. Parlem dels “prisis pilítics” de TV3, segons una facècia ridícula del seu director per escapolir-se d’una instrucció obligatòria de la JEC a les darreres eleccions generals.


Em va sobtar d’allò més la dedicatòria hiperpolititzada d’en Granell. Hem sentit a dir que la política i l’esport son aigua i oli, i que no s’han de barrejar mai. Això és una bajanada per pardalets. S’han barrejat tota la vida i com a Catalunya, enlloc. I, gairebé sempre, ho fan els mateixos amb dites del tipus “el barça és l’exèrcit desarmat de Catalunya” (Vázquez Montalbán dixit) i ximpleries semblants.
Jo em pensava que quan un esportista aconsegueix un gran èxit ho dedica a la seva xicota, a la seva mare, a l’avi estimat, al seu nadó… doncs, no, en Granell dedica les seves victòries als “jordis”. Si fos jo al seu lloc, l’hi hauria dedicat a ma mare, que fou una santa, i ara es al cel, o a Perica de los Palotes, si més no per mirar d’evitar un esbronc de campionat en cas de no fer-ho. I com a molt a Chiquito de la Calzada o a Charles Aznavour, que no fa tant va morir: C’est formidable, La bohème, Venecia sin ti… A qui si no?… Però mai de la vida a un polític, ni tan sols dels meus.

Si en Granell tingués un bon parell de dallonsis, i ben segur que ho té, per una mena de vergonya “torera” hauria ara de retre als “jordis” també la mateixa dedicatòria, amb el descens del Girona FC com a penyora… i fins i tot hauria d’anar corrent a Lledorners per fer-los entrega presencial del valuós obsequi: la pèrdua de categoria. Pobrissons captius… plens de carenes i de pilotes de ferro lligades als turmells!

Diuen que als catalans ens agraden les desfetes i per això celebrem l’11 de setembre (vull dir, que d’altres en celebren). A mi, ves per on, perdre no m’agrada gens ni mica. També és veritat, sóc perico, i no conjugo el verb “guanyar” massa sovint. I a sobre, ho haig de dir, em netejo el cul amb aquell antiquíssim i atrotinat partit entre austriacistes i borbònics tan fastigosament i tèrbolament explicat avui. Demanarem el VAR per a esbrinar si el candidat de la casa de Borbó va fer gol ajudant-se de la mà.

Doncs bé, a hores d’ara els culés, i llurs esbaldides còpies gironines, poden fixar al seu calendari noves dates, noves fallides: el 7 de maig (desfeta a Sevilla a mans de Ducadam, mític porter de l’Steaua de Bucarest -Ducadam: mai t’oblidarem-, i fa uns dies sotragada a Anfield davant el Liverpool)… i ara, també al maig, descens del seu benvolgut filial, Girona FC, a Segona Divisió… i afegim al sac el descens del “Peralada (però això no és un casino?)-Girona B” a Tercera Divisió: oé, oé, oé… per arrodonir la xerinola. Festa grossa.

Oh, Girona… tinc família a Girona: família de sang i família política. Quina meravella de paisatges… els camins de Ronda a la Costa Brava, cala Estreta i cala Tavallera, a prop de Port de la SelvaLa Cerdanya, l’Empordà, quins poblets encisadors, l’alta muntanya, els cingles i pedregars a La Garrotxa… masses forestals a la cara est del Montseny i a les Salines i Bassegoda… i els camins arbrats que va pintar en Vayreda… quina delícia, i clar, amb això no contàvem: els gironins… On és l’esperit dels gironins que comandats per l’ Álvarez de Castro van lluitar heroicament contra La Grande Armée? “Ubi sunt”, que diria el clàssic… Potser aquell esperit ha estat esborrat de cop i volta per la tramuntana que bufa amb força a aquelles contrades.

Parles amb un nadiu i li dius, “Òndia, tot és molt car a Girona i comarques”. I et respon: “Això s’ho val”, que es el que passa quan la gent perd el nord i es passa tot el dia mirant-se el melic, que pensa que el petit raconet que n’ocupa al món és el centre de l’univers i que el primer que fan els presidents americà, rus i xinès per copsar l’estat d’ànim global es trucar per telèfon a l’alcalde de Girona, fins fa poc en Carles Fuigdemont. Ho entenem: Què en pensen a Girona de l’acceleració de partícules atòmiques? Una dada cabdal. Au, nens, a pastar fang: a segona… i per molts anys.

Javier Toledano Ventosa

Perico de Los Palotes

Peñista en Doctor Gert

Comentarios

Comentarios

1 COMENTARIO

  1. Alex Granell tiene posibilidades de ver un poco de mundo, deberá ir a jugar a Las Palmas. Quizás pueda comprobar que la tierra es efectivamente esférica y que la luna no gira alrededor de Catalunya como le han explicado.
    Lo de Mojamé (así se escribe en castellano) tiene difícil arreglo.

DEJA UNA RESPUESTA

Escribe tu comentario
Nombre